El model lèxic culte de Constantí Llombart

• Published in: Caplletra pp. 61 - 84
• Main Author: Martí Mestre, Joaquim
• Format: Journal Article
• Language: Catalan
• Published: 07-10-2020
• ISSN: 0214-8188; 2386-7159
• DOI: 10.7203/caplletra.69.17264

En aquest article s’estudia el model lèxic culte de Constantí Llombart, un dels principals representants de la Renaixença valenciana. Llombart pretenia fer extensiu aquest moviment de recuperació cultural a tots els sectors de la societat valenciana, i, per això va assajar per a la llengua literària un model lingüístic de síntesi, que evitàs les formes considerades vulgars i castellanitzants de la llengua col·loquial, però també els arcaismes que poguessen distanciar-lo dels sectors populars. En la depuració lèxica de la llengua literària, Llombart tingué en compte els clàssics i els escriptors renaixentistes de Catalunya, on creia que el moviment de recuperació cultural estava més consolidat que a València, així com les fonts lexicogràfiques, especialment els diccionaris de Carles Ros i de Josep Escrig, i segurament també el de Labèrnia. Sense renunciar al lèxic popular i dialectal, es va proposar la recuperació literària de veus tradicionals, envellides o decadents, que rebien la competència de castellanismes, i va incorporar-hi neologismes i veus introduïdes en la llengua literària catalana durant el segle XIX.
Our aim in this contribution is to focus attention on the lexical model of Constantí Llombart, one of the main representatives of the Renaixença (19thC. Catalan Renaissance) in Valencia. Llombart wanted to extend this movement of cultural recovery to the whole of Valencian society. And that is why he proposed for literary language a linguistic model of synthesis, avoiding the vulgar forms and the Spanish forms of the colloquial language, but also the archaisms that could distance it from the popular sectors. In the lexical purity of the literary language, Llombart took into account the classical writers and the Catalan writers of the Renaixença, as well as the lexicographic sources, especially the dictionaries of Carles Ros and Josep Escrig, and surely also that of Labèrnia. Without renouncing the popular and dialectal lexicon,  he proposed the literary recovery of traditional words, which were unused or decadent, and that experienced the competence of Spanish forms, and he incorporated neologisms and words introduced in the literary Catalan language during the 19th century.