El principi d'igualtat de les llengües en el si de les institucions de la Unió Europea i en el dret comunitari: un mite o una realitat?

• Published in: Revista de llengua i dret no. 38
• Main Author: Antoni Milian i Massana
• Format: Journal Article
• Language: Aragonese Spanish
• Published: Escola d'Administració Pública de Catalunya 01-12-2002
• EISSN: 2013-1453
• ISSN: 0212-5056

En aquest treball l’autor es pregunta si a la Unió Europea el sovint proclamat principi d’igualtat de les llengües resulta ser una realitat o bé tan sols un mite. Per tal de donar-hi resposta, a la primera part del treball s’estudia l’origen, l’evolució i la consolidació del règim lingüístic de les comunitats europees, règim que és, a la vegada, el règim lingüístic de la Unió Europea. A la segona part s’exposa el règim lingüístic en vigor. L’anàlisi d’aquest règim fa palesa la materialització d’una jerarquia lingüística molt pronunciada en el si de la Unió Europea. Al capdamunt d’aquesta jerarquia hi ha les onze llengües oficials i de treball. Aquestes llengües són les següents: l’alemany, l’anglès, el castellà, el danès, el finès, el francès, el grec, l’holandès, l’italià, el portuguès i el suec. Atès que aquestes no són totes les llengües parlades històricament en el si de la Unió Europea, en el treball s’indaga quin ha estat el criteri seguit per tal de determinar-les. Aquest criteri pot formular-se de la següent manera: totes les llengües que tenen l’estatus de llengua oficial en el conjunt del territori d'un estat membre sense compartir-lo amb una altra llengua adquireixen la condició de llengua oficial i de treball de les institucions comunitàries. Quan un estat membre reconeix més d'una llengua oficial per al conjunt del seu territori i resulta que alguna d'elles és ja, pel fet de ser-ho en un altre estat membre, llengua oficial i de treball de les institucions comunitàries, les altres no adquireixen aquesta condició. Tanmateix, encara que sigui habitual afirmar que les onze llengües gaudeixen d’un estatus d’igualtat en el si de la Unió Europea, això no és pas cert. Així, per exemple, a les institucions comunitàries s’hi pot constatar l’establiment d’una igualtat de jure de les onze llengües oficials i de treball, però de facto aquesta igualtat no és respectada: hi ha un predomini de l’ús de l’anglès com a llengua de treball, seguit del francès. El règim lingüístic del Banc Central Europeu comporta ja el trencament de jure, i no només de facto, de la igualtat de les llengües. El reglament intern del Banc distingeix entre les llengües oficials i les de treball. Les oficials són les onze llengües abans indicades; en canvi,  les de treball queden reduïdes a una de sola: la llengua anglesa. Un altre organisme comunitari europeu, l’Oficina d’Harmonització del Mercat Interior, fa encara un pas més a l’hora de diferenciar el tractament entre les onze llengües esmentades. Exactament, el reglament comunitari que crea i regula l’Oficina d’Harmonització del Mercat Interior prioritza de manera expressa cinc de les onze llengües oficials: l’alemany, l’anglès, el castellà, el francès i l’italià. Ja no s’estableix, doncs, com succeeix en el cas del Banc Central Europeu, una diferència entre llengües oficials i llengües de treball, sinó que l’Oficina d’Harmonització va més lluny en la mesura que allò que estableix és una diferència de reconeixement entre les llengües oficials. Pel que fa a les altres llengües parlades històricament en el si de la Unió Europea, cal dir que queden jeràrquicament per sota de les onze llengües oficials i de treball. També entre elles podem establir una jerarquia, segons el grau de reconeixement. En primer lloc hi hauria l’irlandès, en segon lloc el luxemburguès, i després vindrien les altres llengües, les quals en prou feines són ja reconegudes. La tercera part de l’estudi conté algunes reflexions sobre la necessitat de reconsiderar el règim lingüístic actual aprofitant l’ampliació de la Unió Europea prevista per al 2004 i els treballs de la Convenció Europea. De fet, el règim lingüístic comunitari és a voltes particularment inic, com succeeix en el cas de la llengua catalana, mancada pràcticament de reconeixement en el si de la Unió, tot i el nombre elevat de llurs parlants. A la part final de l’estudi es fan algunes consideracions i propostes encaminades a corregir els abusos més greus que origina la jerarquia lingüística comunitària.